22 de desembre del 2016

L'ALTRE NADAL

Toni Cabrera
Director

Aquesta setmana vaig trobar-me amb un antic alumne de l’institut. Era un alumne, amb una certa problemàtica que feia pocs anys havia arribat a Catalunya del seu país d’origen, el Marroc. Quan em va saludar, de seguida vàrem recordar anècdotes del passat escolar i em va manifestar que estava molt content del seu pas per l’institut. Va acabar amb el seu graduat escolar a la butxaca.

Aquest ex-alumne, ara té 23 anys i feia dues setmanes que havia tornat d’una experiència vital com a membre de la ONG “Proactiva Open Arms”, a bord de l’Astral (un veler de 30 metres que el seu amo utilitzava com un luxós vaixell i que va cedir, a aquesta ONG, perquè no podia seguir gaudint d’ell sabent que hi havia tanta gent arriscant la seva vida llançant-se al mar per fugir dels seus països d’origen amb guerres, fam, ...; el mateix Mediterrani pel qual navegava aquest senyor).

M’explicava la seva experiència de 17 dies, com a socorrista a bord de l’Astral, intentant ajudar a les persones que, arriscant les seves vides, s’havien ficat en aquelles barques motores deficitàries, amb el somni de poder arribar a les costes europees. Somni impossible per a la gran majoria. Alguns comentaris que em feia em deixaven esgarrifat: “profe, es que parecían como palomas muertas en el agua” (referint-se als morts) o “a veces tenía que elegir a quien rescatar, entre una persona u otra, sabiendo que a la que dejase moriría”. Ell s’emocionava mentre m’explicava la seva vivència i jo no sabia què dir-li, excepte que em sentia orgullós d’ell. El seu “xip”, la seva manera de veure el nostre món, la nostra realitat, havia canviat al tornar a casa. Ara, em deia, no entenia perquè volem posseir coses innecessàries, consumir per consumir, ... En una espècie de Síndrome d’Estocolm, em deia que volia tornar allà, que necessitava estar allà per ajudar a aquella gent, que la seva vida allà cobrava sentit i que per les nits li costava dormir perquè tornava a veure la cara d’aquelles persones morint al mar o simplement agraïnt-li, amb un somriure, que l’haguès salvat la vida.

Jo no tinc aquest síndrome. Segurament la majoria de nosaltres, quan veiem les imatges a la televisió d’una nova “patera”, d’un nou vaixell carregat d’immigrants que s’ha enfonsat portant a desenes de persones ja no reaccionem (ens haurem acostumat?). No sé si ens hem fet immunes a aquestes situacions, la qual cosa fa pensar. Però a mi, la història d’aquest ex-alumne m’ha remogut alguna cosa per dins. Segurament perquè m’ho va explicar en primera persona; segurament perquè era ell i no un o una periodista de la televisió o d’un diari.

I ara penso que d’aquí a uns dies serà Nadal i tots serem molt feliços amb la nostra família i amics, amb la taula ben parada i decorada, plena de menjar; amb els nens obrint regals i tots i totes amb un somriure gran, ben gran. Però segurament també en aquests dies de Nadal, continuaran morint persones al mar, persones que han hagut d’abandonar les seves cases, les seves famílies, fugint de guerres, de pobresa, de fam, ... I ja no sé si el meu somriure podrà ser tan gran. Gràcies “Moha”!

I, en tot cas, que tingueu unes molt bones festes!

1 comentari:

  1. El millor comentari és transcriure una cita de Joan Carles Mèlic: "La compassió no té res a veure amb el fet de posar-se en el lloc del l'altre, cosa, per altra banda, tremendament altiva i orgullosa. Compassió significa acompanyar i acollir, situar-se al costat del que pateix" (Ètica de la compassió). Aquesta és la lliçó del Moha.

    ResponElimina