22 de desembre de 2015

PETITES CONTRADICCIONS DEL DIA A DIA D'UN EQUIP DIRECTIU


Toni Cabrera
Director

L'aventura de dirigir un centre educatiu, un IES en aquest cas, hauria de partir d'una convicció ideològica amb una sèrie de compromisos. En el nostre cas, aquests compromisos, serien:

  • Social: ens afecta/interessa l'entorn de la població i contribuir al seu desenvolupament.
  • Professional: la gestió dels centres ha de ser participativa, és a dir, amb la col·laboració dels òrgans personals (equip directiu, caps de departament, coordinadors, ...) i col·legiats (consell escolar, claustre, AMPA, Ajuntament, etc).
  • Circumstancial: assumim la direcció durant un període i en un context i amb una idea de servei públic.
  • Canvi: accedim a dirigir un Centre no només per intentar gestionar-lo de manera correcta, sinó , i principalment, per canviar les coses que no ens agraden i ser coherents amb el que pensem.

Sí, això és cert. En tot cas, la realitat, en moltes ocasions, ens dóna un avís: la dinàmica de treball és tan absorbent que impedeix la reflexió reposada i continuada sobre el que s'està fent, i tots els somnis de planificació i previsió van lliscant, discretament, al calaix dels papers oblidats.

Una ciutat plena d'adolescents. Un microcosmos de la societat que ens envolta. Una cruïlla en constant ebullició i moviment de gent de divers tipus i condició ... I una necessitat de resolució constant, sense temps a reposar decisions, que exigeixen ràpides sortides.

Passar, sense solució de continuïtat, de llegir una Ordre de la Conselleria a resoldre la baixa imprevista d'un major nombre de professors de l'habitual; convocar un família que es resisteix a acudir a les nombroses cites que li proposa el tutor; què fer amb el jove que no aguanta a les classes i es “salta” contínuament les normes, amb un nivell d'aprenentatge molt baix i obligat a estar assegut hores i hores; estar en una reunió i que sigui interrompuda perquè una família arriba i vol parlar (ja!) amb algú de l'equip directiu; el professor que apareix amb un alumne que està insultant, descontrolat i sense deixar fer la classe ... Alguna cosa està fallant quan tantes incidències van sense filtre a l’equip directiu.

Si això és així, és perquè no han tingut eficàcia les mesures prèvies o perquè s'entén que l’equip directiu ha de resoldre, a discreció, totes les situacions?

En tot cas, si alguna cosa és certa és que amb la nostra actuació anem marcant les pautes de comportament en les relacions entre els membres de la comunitat educativa.

Haurem d’avaluar aquesta tendència “a omplir”: responsabilitat que ens porta a actuar i cobrir els buits sense prendre les determinacions pertinents a actuacions incorrectes. I haurem de concloure, amb esperit autocrític, que de vegades aquesta actitud de ficar-se “en todos los charcos”, encara que plausible pel seu voluntarisme, no contribueix a l'eficàcia en la gestió del Centre, ja que perdem el rumb sobre les funcions que l'equip directiu ha de realitzar i ens introduïm en una dinàmica de “tapar forats” contradictòria amb les nostres anunciades pretensions de canvi.

Però suposo que com deia el poeta: “hay días malos, pero siempre llegan tiempos mejores”. (O no!)

Que tingueu un bon Nadal i un feliç 2016!!

"BONIC MIRADOR DES DEL QUAL OFEREIXEN BELL COP DE VISTA LES PLATGES VEÏNES"

Roger Hoyos
Professor de Tecnologia

La nostra companya Isabel Pérez, professora de Ciències, s'ha jubilat. De sempre ha fet voluntariat i ara disposa de més temps per dedicar-s'hi. Una de les seves activitats consisteix en la digitalització del fons bibliogràfic de l'Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona. Fent aquesta tasca, s'ha trobat amb una joia que ha volgut compartir amb mi. Ara sóc jo qui la vol compartir amb tots els lectors de Biscuter.

"Bonic mirador des del qual ofereixen bell cop de vista les platges veïnes". D'aquesta manera descrivia "R.M.", el cronista de la "Secció d'excursions" de l'Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona, la visita cultural que van realitzar a la tèrmica de Energía Eléctrica de Cataluña de Sant Adrià el 18 de desembre de 1921. No us perdeu el relat d'aquest document històric que demostra, un cop més, el valor cultural i l'interès que despertava la indústria eléctrica adrianenca.

Les "grans tuberies" sobre un "pont de ciment armat" que han resistit l'envit de més de cent temporals de llevant, no han pogut superar la insensibilitat dels seus propietaris i la deixadesa dels gestors de la cosa pública. Des d'aquest agost de 2015, les grues estan destruint aquest patrimoni històric. Vegeu la fotografia de l'estat de l'enderroc el dia 26.

Tot seguit us ofereixo la transcripció del document aparegut a la pàgina 93 del "Noticiari mensual de la Secció d'Excursions de l'Ateneu Popular de Barcelona" en l'edició del número 82 de febrer de 1922.

VISITA A L'ENERGIA ELECTRICA DE CATALUNYA
No més en faltava un per a fer els trenta en la colla que'ns reunírem per a visitar la Central Eléctrica del Besòs el 18 de desembre.

Amb el tramvia de Badalona anàrem fins a St. Adrià i caminant un rato per entre camps arribàrem a la Central per allà les 11.

Rebuts molt atentment ens dividírem en dos grups tenint, durant la visita, un acompanyant cada colla.

Lo que primer vegérem foren les grans tuberies que, instal·lades sobre d'un pont de ciment armat, prenen l'aigua del mar per a conduir-la als condensadors. Dit pont, que s'estén uns 200 metres mar endins, acaba amb un bonic mirador des del qual ofereixen un bell cop de vista les platges veïnes.
Després ens mostraren les màquines amb les quals es trinxa i condueix el carbó des dels vagons fins els forns que són carregats automàticament.

Visitàrem els motors-ventiladors que produeixen el corrent d'aire indispensable per al tiratge de les quatre xemeneies.

Passàrem al departament dels forns, explicant-nos detalladament la manera d'encendre'ls, carregar-los, etc. Des d'aquí anàrem a la sala de dutxes, rentadors i menjadors, higiènicament instal·lats per a l'ús dels obrers.

En diverses cambres hi vegérem els transformadors, les grans calderes i moltes altres menes de màquines, de tot lo qual ens donaren completes explicacions.

En un altre pis visitàrem les dinamos i quadros de distribució de Forces i, donant per finida allí la visita, baixàrem al jardí on ja ens esperava l'altra colla que, com nosaltres, venia de recórrer les diferents dependències de la Central.

Després de remerciar als nostres acompanyants, enprenguérem el retorn a Barcelona, on arribàvem ben aprop de les dues stisfets d'aquell matí aprofitat.

INGRID


Sergio Avellaneda
1r Batxillerat


Ingrid se quitó los guantes y los metió en la mochila procurando no manchar de sangre el suelo. Después, se levantó y cruzó el pasillo deseando no volver a ver nunca jamás a ese cadáver. El camino al baño se le hizo eterno, ya que su mente se envolvía de recuerdos cada vez que observaba cualquier rincón de la casa. Miraba a la cocina y recordaba los pasteles que cocinaba y que tanto le gustaban a Óscar, su adorable hijo. Miraba al comedor y se acordaba de las perfectas tardes de invierno que pasaba viendo la tele tapadita con una manta y bebiendo café a montones. Contemplaba la habitación de matrimonio y se le venían a la mente todas esas noches románticas junto a su marido Víctor. Sin embargo, también se acordaba de los malos momentos, como las infinitas discusiones con Víctor, discusiones que acababan con finales trágicos. Al observar el armario del recibidor se acordó de la vez en que Víctor la empujó y ella cayó al suelo y se hizo una brecha en la cabeza al chocar con la esquina del armario. Finalmente llegó al lavabo. Abrió el grifo, se quitó de las manos toda la sangre que tenía pegada y se enjuagó la cara. Se miró al espejo y se repitió unas diez veces que lo que había hecho estaba bien. Después se quedó un rato contemplando su reflejo. Ingrid era un chica delgada, bajita y muy clara de piel. En esos momentos tenía unos preciosos ojos azules llenos de miedo y lágrimas, estaba aterrorizada. Salió del baño y pasó por el comedor para llegar al recibidor. En el comedor estaba el cadáver de Víctor. Ingrid no se resistió a mirarlo y echó a llorar como nunca lo había hecho. Fue hacia él, acarició su pálida mejilla, tocó su oscuro pelo y le dio un beso que ni ella sabía claramente de que era, si de amor, desamor, despedida, o venganza. De repente una luz blanca la iluminó y un hombre con una voz grave informó a Ingrid de que la casa estaba rodeada de coches patrulla y que no intentase escapar. Era la policía. Ingrid no se sorprendió. Sabía perfectamente que en un momento u otro la cogerían.



Al cabo de media hora Ingrid estaba en comisaría sentada en una mesa, atada con esposas y un poco asustada. La habitación en la que le habían metido era muy aburrida, sin colores y un poco tétrica. En una pared había un cristal donde Ingrid podía ver a un montón de gente que analizaba y observaba la situación desde fuera. Se le hacía raro saber que justo donde ella estaba sentada en esos momentos, gente mala, muy mala, se había sentado otras veces. Nunca se había visto en situaciones semejantes. Ingrid era una mujer muy conocida en el barrio y todos los vecinos afirmaban que era una persona amable y simpática que nunca había causado ninguna molestia. En la otra punta de la mesa estaba sentado el inspector Andrés. Ingrid podía ver en su rostro a un hombre de carácter fuerte y muy antipático. Andrés empezó a plantearle una serie de preguntas e Ingrid se las fue respondiendo sin ningún problema. Como el inspector vio a Ingrid un poco más calmada le preguntó sobre la relación que tenían su marido y ella últimamente. Ella con todas sus fuerzas soltó todo lo que no hubiera podido soltar si su marido en esos momentos estuviera vivo. Por fin contaba a alguien las torturas que le hizo su marido: la maltrataba día y noche, física y sicológicamente, le obligaba a hacer lo que él quisiera, la tenía sometida, etc. Ingrid, hasta ahora, había vivido atrocidades que ninguna mujer merece sufrir. El inspector se quedó pasmado e impresionado ante lo que le había explicado, ya que éste conocía a Víctor y siempre había pensado que era muy buena persona. Óscar, el hijo, había pasado todo este tiempo en casa de su abuela porque lo último que quería Ingrid era que su hijo conviviera con ellos durante esa gran crisis. Cuando Ingrid lo soltó todo, sintió algo que hace mucho que no sentía, sintió seguridad. No se arrepintió ni mucho menos de haber matado a Víctor. Pero ahora sabía que le tocaba cumplir condena.

De camino al calabozo, Ingrid, con todas sus fuerzas, empezó a correr y se escapó de comisaría. El inspector no dio alarma de fuga, sabía que Ingrid era buena persona y tenía clarísimo que a aquella pobre mujer le tocaba vivir todo lo que no había podido vivir.

Ingrid, mientras corría con una gran sonrisa, sólo pensaba en tres cosas: en su hijo, en la libertad y en la magnífica vida que le esperaba por delante.