28 de juny del 2011

HISTÒRIES DE MIGRACIÓ D'ARA I D'ABANS

Elvira Fernández
Professora de Ciències Socials

Tots i totes som immigrants! A totes le es nostres famílies hi ha històries de migració. L'alumnat de 2n d'ESO, en el marc de la matèria de Ciències Socials, ha fet un projecte d'historia oral. Durant el tercer trimestre cada alumne/a ha entrevistat a una persona que ha viscut un procés migratori. Totes les històries que han recollit les editarem en un llibre i les lliurarem, a inici del proper curs, al Museu d'Història de la Immigració de Catalunya, ubicat en el nostre municpi.


Hem volgut, però, presentar-vos a través de la revista Biscuter una petita mostra del treball realitzat. Es tracta de l'excel·lent treball realitzat per Laura Izquierdo de 2n A.




Laura Izquierdo
2n A

A continuació es narra la història d’un testimoni: la meva àvia, Concepción Corrales Torres.

Amb 45 anys, un marit i quatre fills vaig haver d’afrontar una decisió difícil que requeria molt coratge: el trasllat del poble a Barcelona, una ciutat metropolitana a 1.000km de distància (unes dotze hores en cotxe).

Vivia en un poble de la província de Badajoz a Extremadura: Salvatierra de los Barros. Allí vaig passar gran part de la meva vida a l’igual que el meu marit i, per tant, marxar i deixar la família va ser una decisió molt dura. A més, dos dels fills grans arribarien a Barcelona amb quinze i catorze anys i haurien de deixar les seves amistats de sempre. El trasllat es faria difícil però calia fer un pas endavant perquè francament la vida al poble es complicava cada cop més. Jo treballava com a terrissaire, una feina molt habitual al poble i el meu marit, José, treballava de perruquer a casaels seus pares on tenien la perruqueria del poble. A més dels nostres sous, també arribaven a casa els diners que rebia el meu germà Alonso en la construcció. En total vivíem set a casa: els meus quatre fills, el meu germà, el meu marit i jo. Amb els salaris dels tres podíem tirar endavant com ho havíem fet fins ara, però el problema aparegué quan, per alguna raó, començaren a venir els perruquers dels pobles veïns per muntar els seus propis negocis. Des d’aleshores, la perruqueria va anar perdent clientela i cadacop es va anar guanyant més misèria. Va ser llavors, quan ens plantejàrem venir aquí a viure-hi.


Passat un temps, teníem ja tot a punt per marxar. A Barcelona teníem un pis llogat, construït pel meu germà, qui vingué abans per buscar feina. Tant jo com el meu espòs ja havíem visitat Barcelona i havíem vist el barri per saber com era i fer-nos una idea de tot plegat. Teníem previst empaquetar-ho tot i carregar-ho a un remolc que uns amics ens havien prestat per arribar fins a l’estació de tren de Madrid on agafaríem el tren fins a Barcelona. Portàvem tot allò que podíem i més: la màquina de cosir, uns quants matalassos i els embotits que havíem preparat dies abans amb un porc que ens sobrava. Al poble deixava dos dels meus germans.

El viatge fou bastant complicat. En arribar a l’estació, ens comunicaren que el nostre tren havia sortit abans d’hora i ja no podíem agafar-lo. Aquell moment, va ser força dramàtic per a mi, perquè... què podia fer ara amb tres nens petits i una nena en braços a l’andana d’un tren i amb tot l’equipatge al remolc? Encara sort que uns joves estudiants molt afables s’oferiren a portar-nos en cotxe fins on estava un dels caps de l’estació. Un cop allà, vaig explicar-li la nostra situació i l’home va buscar-nos un altre tren per poder pujar-hi. Tant aquells estudiants com l’home que portava el compte dels bitllets van mostrar gran amabilitat i generositat que vam agrair de tot cor. Finalment, vam poder pujar al tren i vaig poder donar de menjar als meus fills que pobres, portaven gairebé tot el dia anant de dalt a baix sense menjar res.

Recordo que en un moment de calma i tranquil•litat, mentre els altres descansaven, vaig mirar la finestra, hi havia un paisatge molt monòton però a la vegada molt encisador. Des del seient contemplava les extenses terres de cultius i el cel cobert pel taronja del crepuscle. De sobte, vaig rememorar aquelles tan encertades paraules que ma mare deia quan l’Alonso se n’anava a Barcelona: «Aquest home se’n va a la fi del món!» fent referència a la llunyania... I en realitat, tenia part de raó perquè el viatge s’estava fent etern.

El 18 de febrer de 1967 arribàvem a Barcelona. Allà ens esperava l’Alonso que ens portà fins al nostre nou pis a l’Avinguda de les Corts Catalanes, St. Adrià de Besòs. Ens vam adaptar molt bé i els nens de seguida van fer-se amb la quitxalla del barri. Al poc temps, vaig trobar una feina com a modista. Venir aquí, ens va obrir moltes portes i estàvem molt feliços plegats. Els nens estaven encantats perquè sovint menjaven pollastre i pastissets de crema que a ells tant els hi agradaven. Ens podíem permetre algun que altre caprici, tot i que jo sempre procurava estalviar al màxim. Igual que abans, agrupàvem els diners de tots per cobrir les despeses del pis i per menjar. Tant la roba de tots com els vestidets de les nenes els confeccionava jo, i així, estalviem més. En arribar, vaig apuntar a tots els meus fills a classes de català perquè aprenguessin l’ idioma i no s’endarrerissin a l’escola.
Ara mateix, si em planegessin la possibilitat de tornar un altre cop al poble, no acceptaria pas. Aquí tinc la meva família, els meus néts i besnéts. A més, allà al poble vam fer un xalet on anem tota la família a estiuejar. Després de tants anys a Barcelona em sento nascuda aquí.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada