18 de juny del 2010

L’ENTERRAMENT DEL SENYOR CASES

Jonathan Saura
2n Batxillerat
            
Era una matinada grisa i humida, i els núvols omplien el cel de forma que no en quedava cap espai sense cobrir. No bufava gaire vent, i les fulles dels arbres es mantenien quietes i en silenci, testimonis del moment solemne que es vivia a aquell cementiri. Un grup de persones, totes vestides de dol, escoltaven el sacerdot que en aquells moments dedicava unes paraules al difunt, el senyor Julià Cases. El cos de l’home descansava dins d’un ample fèretre de brillant fusta de caoba, perfilat amb cordills d’or i elegantment embuatat amb pelfa carmesí. Dintre del taüt, un home d’uns quaranta-cinc anys de complexió ampla, amb un cabell canós fins les espatlles, celles perfilades i no massa gruixudes, afaitat, i amb una expressió que hauria de ser la d’un home seriós, però sense resultar antipàtic.

Entre les persones presents s’hi podia distingir la seva dona amb qui havia compartit els últims trenta anys de la seva vida, la Pilar Muntaner, una dona d’uns cinquanta anys, baixeta i no massa prima, plorant darrere unes grans ulleres de sol, mentre es mocava contínuament i mantenia el cap inclinat cap a l’escassa herba del terra, amb clapes de sorra fosca. A cada costat, amb el cap igualment inclinat, hi havia els seus dos fills, en Diego i en Lluís, dos nois de vint i dinou anys de qui tothom deia que semblaven bessons, amb els cabells negres i curts, molt prims i alts. El cap d’en Lluís era tendrament acariciat pel seu oncle, en Roberto Cases, un empresari deu anys més jove que el Julià, i que en aquells moments també plorava amb efusivitat la mort del seu germà gran, que sempre l’havia protegit i ajudat. Era una persona no gaire alta, i no gaire grassa. Duia els cabells també negres, recollits en una cua, i era amb diferència qui semblava més afectat per la mort del senyor Julià.

El discurs del sacerdot prosseguia, tot i que ningú no l’escoltava. Tothom pensava en la relació que compartia amb el difunt, en els moments que havien viscut al seu costat, bons i dolents, i en el tipus de persona que era, i els aproximadament trenta assistents es preguntaven com podia ser que una aturada cardíaca hagués acabat amb el seu portentós estat de salut. De sobte, els caps de tothom es van tombar cap a l’esquerra, on apareixia una figura desconeguda per a tots, cosa que va fer regnar el neguit i la curiositat entre els presents.

Era una noia. Una noia molt jove, devia tenir uns setze o disset anys. Sense mirar a ningú es va incorporar al grup, i va adoptar la mateixa posició que tothom, amb la mirada fixa al terra i les mans al davant entrelligades. Semblava trista, però ningú no sabia qui era ella ni què feia allà...Quina relació tindria amb el Julià? Va estar uns deu minuts allà, quieta, fermament dempeus i transmetent el seu dolor a l’home que tenia enfront, inert, i que semblava que havia estat, com per als altres, una persona molt important a la seva vida. Quan se’n va anar, no va dir res a ningú, va muntar en un cotxe i es va esfumar.

Aquella noia es deia Dèlia. Dèlia Cases. Va néixer feia setze anys i vivia amb la seva mare a un barri als afores de Barcelona, on el seu pare, el senyor Julià Cases, passava una pensió mensual a la seva mare, amb qui va tenir una relació extra matrimonial durant tres anys. El noble i bondadós senyor Cases...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada