26 de juny de 2010

EDITORIAL 12

Roger Hoyos
Director

Ja tenim aquí el final de curs i, amb ell, un nou número de la nostra revista. El tercer en format digital. En aquest número destaca la participació de l’alumnat però, també, la del professorat i de l’AMPA. Esperem que en propers números puguem ampliar aquesta participació amb el Consell de Delegats/des i amb noves seccions com ara “humor” o “passatemps” on es poden incloure jocs, enigmes i altres continguts interessants.

No voldria deixar passar l’ocasió sense destacar l’increment de demanda que hem tingut a la preinscripció del curs vinent, especialment a Batxillerat i a la Formació Professional. Sens dubte és una gran notícia que demostra el reconeixement a la tasca que estem portant a terme entre tots els professionals del centre. Aquest increment de demanda s’ha traduït en un increment de l’oferta en FP però malauradament no ha pogut ser en el Batxillerat.

Seguirem treballant, en la mesura de les nostres possibilitats i els recursos disponibles per donar resposta a les expectatives creades i esperem que aquesta demanda pugui ser satisfeta el curs 2011-12 amb una ampliació de l’oferta de Batxillerat.

Bones vacances a tothom i fins al setembre!

25 de juny de 2010

VIATGE A ROMA

Daniel Rodríguez
4t ESO

El passat 14 de juny, els alumnes de 4t d'ESO vam sortir del port de Barcelona carregats d’il·lusió amb destinació a Roma. Tot i que la biodramina va ser la millor amiga de tots els companys durant el trajecte, ens ho vam passar pipa. No penseu que era un vaixell qualsevol, hi havia botigues, sala de jocs, spa, discoteca, piscina.. un gran luxe! Ja tocava una mica de relax després de tot el curs!

Un cop arribats a la capital italiana, a banda de visitar-la, el que més ganes teníem era d’anar a sopar. Ja us podeu imaginar el que vam menjar: pasta, pasta i mes pasta, molt bona per cert.

Amb les piles carregades ens vam instal·lar a l’hotel i els dos dies següents vam començar la visita guiada a la ciutat: el Coliseu, el Panteó, la plaça Navona, la plaça de la República, la plaça d’Espanya, el fòrum romà, el Vaticà... i la típica tradició de llançar la moneda a la Fontana di Trevi, tot demanant un desig.

Com tot en aquesta vida, el viatge es va acabar i el pitjor moment del viatge va ser la tornada: ja no estàvem tan il·lusionats perquè havíem tornat a Barcelona.

24 de juny de 2010

RECORDS DE LA INFÀNCIA

Karla Méndez de 3r ESO

Tenia sis anys quan la meva mare va viatjar a Espanya. Mai m’havia separat d’ella. Encara recordo les seves paraules mentre estàvem a l’aeroport: “Pórtate bien y cuida de tus hermanitos”. Aquell mateix dia em va regalar una polsera.

Vaig haver d’anar a viure amb la meva tieta. Era jove i no tenia fills, no la coneixia bé, però em vaig acostumar a la seva forma de vida i em va ensenyar moltes coses.

Després, el meu pare també va marxar a Espanya i em vaig sentir molt sola.

Quan tenia 9 anys em van dir que havia de viure amb la meva àvia. La coneixia poc, havíem parlat per telèfon. Em vaig acomiadar de la meva tieta, tot i que jo volia estar amb ella, ja que era com la meva germana gran.

Vaig arribar al poble de la meva mare, on tots coneixien l’àvia i la mare, i de seguida tots em van conèixer també a mi. Un altre cop em vaig tornar a sentir com la primera vegada que vaig arribar a casa de la meva tia.

Més tard, els meus germans van viatjar a Madrid i tornava a estar sense ningú tanmateix, a l’any següent la que viatjava era jo. Recordo que a l’aeroport estava tota la família: els meus pares, els meus germans i jo, però em sentia trista perquè no volia separar-me de la meva àvia, ni de la gent del poble que estimava.

No oblidaré mai totes les persones que em van cuidar quan la meva mare no hi era. Són com els meus pares de la infantesa. Amb la meva àvia he viscut moments bons i dolents i, per a mi, no és només la mare de la meva mare, també és la que em va ajudar a no estar trista quan tota la meva família havia viatjat a Espanya.

23 de juny de 2010

THE SNIPER

Iván Guerrero
2n Batxillerat

- I’m a stone, I’m a stone, I’m a stone...

There’s just darkness and cold, a body lied on the wet ground, shrubbery over there, branches up there, the only sound was the rain hitting above a raincoat, and nothing more.

- I’m a stone, I’m a stone, I’m a stone...

A deep exhale took place, a hand began to move, caressing the cannon, to scope, to end with the bolt, grabbing it hardly, pulling it to finish with the sound of a click.

- I’m a stone, I’m a stone, I’m a stone...

Once the hand finished with the bolt, quietly moved to the grip, taking a cold full metal jacket bullet, and placing it in the bullet hole.

- I’m a stone, I’m a stone, I’m a stone...

Then, breathing out again, pushed the bolt to its previous place. Now he has the capacity to kill. It’s the time, everything or nothing, live or die.

A wave of ideas and memories came to his mind, thinking why he’s doing that, thinking who he is.

- It’s 0300z, time over...

At that time, he placed his hand on the trigger, feeling it, forming part of him, as another limb, a prolongation of his own body.

He kept in the position, looking through the sight, waiting for the appearance of his target, and praying to the amount of training hours for the success.

- Here it is...

A green camo car appeared, apparently with two occupants, the driver and the target, the last one recognized due to a red beret.

The heartbeats began to accelerate, filling the chest with pressure, but there’s no place for jitter.

The finger began to pull the trigger, softly, until a blast sounded all over the hill.

Finally, a radio transmission noise, followed by a simple instruction, pointed out the end of the mission.

- The enemy is down, back to base.

Another success, another accomplished mission, another day of life, but for the target, darkness there, and nothing more.

22 de juny de 2010

EL FIN DEL MUNDO

Paula García Martínez
3r ESO
Premi Sant Jordi Narració 2n Cicle d’ESO

¡Tierra a la vista! – Gritaba el capitán de un barco sin velero.
¡Vamos chicos seguid remando que ya falta poco!- gritaba uno de los tripulantes del barco.

Los marineros, después de un largo trabajo remando a mano por culpa que una tormenta a media noche les sorprendiera, llegaron a la isla mas próxima. Al llegar, se encontraron en una playa de palmeras preciosas y de cuevas oscuras.

¿Dónde estamos?- dijo uno.
No lo sé, pero será mejor averiguarlo-dijo el capitán Pancho.

Los marineros escucharon como un ritmo de música exótica que provenía del centro de la playa. Se adentraron corriendo sin pensar que podía ser. Al llegar vieron que era obra de una tribu indígena.
Los indígenas pararon de tocar aquella música y rodearon a los tripulantes rápidamente, de esa rueda que les hicieron salió uno que parecía ser el jefe de todo eso, el capitán Pancho dio un paso al frente e intentó comunicarse con ellos.

Em…hola, soy Pancho, capitán de esta tripulación, nuestro barco se estrelló y venimos de muy lejos, por casualidad hablareis nuestro idioma?- dijo el gritando.

Yo ser Makakuto, yo entender tu idioma, así que por favor no hablarnos como a inútiles- dijo el jefe.
Perdona- se disculpó Pancho- pero estamos hambrientos, nos podrían…- pero antes de que acabara la frase el jefe interrumpió y dijo:
No se hable mas, tratar a los invitados como se merecen.

De repente todos los habitantes de esa isla guiaron a cada uno de los tripulantes del barco, les sentaron en sus extrañas mesas y les sirvieron con todo tipo de comida. Tanto el jefe Makakuto como Pancho se sentaron juntos y empezaron una conversación.

-¿Dónde vosotros ibais antes de tormenta?- preguntó Makakuto.
-Nosotros-dice Pancho- verá, en realidad nosotros íbamos a un lugar que nadie sabe que existe. Nosotros vamos al FIN DEL MUNDO.
-¿Fin del mundo? Interesante, y cómo es? – pregunta Makakuto.
-Pues no lo sé y por eso vamos a descubrirlo, ¿pero esto qué es? ¿ qué hacéis por aquí?-pregunta Pancho.
-Nosotros, amigo blanco, vemos el futuro.
-¿El futuro? ¿Y como es posible?-pregunta Pancho muy sorprendido.
- Todo posible es- respondió este.

¡Ei! ¡jefe!-interrumpió un habitante de la isla-ya tener la nave lista para marineros.

-Muy bien-dijo el jefe- amigo blanco ya podéis marchar.
-Muchísimas gracias de verdad- dijo Pancho- os recompensaremos por todo lo que habéis hecho por nosotros, pero, ya que veis el futuro,¿ nos podríais decir cómo acabará nuestra aventura?
-Eso es algo que descubriréis vosotros mismos…

Al despegar los marineros, justo cuando se alejaban de la isla, mientras se decían adiós a gritos, el jefe indígena dijo en voz baja para sí mismo: -Lo encontraréis pero no viviréis para contarlo.

21 de juny de 2010

SEGONES JORNADES D'AMPA's A SANT ADRIÀ

Carles Cardelo
AMPA IES MVM

L'AMPA de l'IES Manuel Vázquez Montalbán, va ser l'amfitriona de les II Jornades d'AMPES de Sant Adrià de Besòs, que van tenir lloc al nostre centre el passat dia 8 de maig, amb el tema de:

LA RELACIÓ FAMILIA-ESCOLA.

Van ser precedides per una ponència a càrrec del Psicopedagog i Educador Sr. Manel Torrente, que va exposar els principals trets de l'actual situació, els motius que porten a famílies i escola a relacionar-se d'una o altra manera.

En particular la seva ponència va tractar els continguts claus de les jornades, i va girar al voltant dels punts:

Educar al Segle XXI.
Per què cal l'acostament de les famílies a l'escola i en quin sentit orientar aquest acostament.
Els processos de canvi en les relacions família – escola.
Els lligams i les complicitats que han d'existir entre les famílies i els centres, els professors i els tutors.
Quin és l'objectiu final de ambdós, escola i família, i com han de col•laborar per dur-lo a terme.
Quin és el paper de les AMPEs en aquest procés.

Els processos de canvi en la societat actual; com ara la velocitat en que es succeeixen les transformacions en el nostre entorn; que fan que el que és vàlid un dia, deixa de ser-ho al següent; la facilitat d'accés a la informació, les noves tecnologies, i tot el que dona forma i és l'essència de la societat de segle XXI, ha fet que els sistemes de veure i de viure l'escola de mitjans del segle passat no siguin vàlids en l'actual i ha motivat noves necessitats de cohesió i de col•laboració entre la família i els professionals de l'educació, que permetin dur a bon port el que és important per a tots, que no és altra cosa que l'educació dels nostres nois i noies.

Altre gran punt de la ponència va ser la creació d'espais de diàleg que permetin la creació en el que anomenà “Climes saludables i afectius als centres”, en el sentit de promoure una cordialitat i complicitat entre professors i pares, amb el objectiu últim d'educar als nois i noies, no només en els temes de continguts lectius, sinó en valors i principis que els permetin ser millors no tan sols com a professionals, sinó com a persones adultes.

Un dels punts primordials que han de marcar aquesta relació són els objectius, “cap a on anem tots plegats”. Marcar uns objectius clars per part de les AMPES per tal de crear aquests espais de diàleg que conformin una nova forma de relació. Espais de diàleg amb l'escola, per tal de ajudar i, també, si cal, criticar la tasca d'aquesta per aconseguir una millor entesa entre tots. Espais de diàleg amb els pares i mares que serveixin per millorar la comunicació amb els tutors, per exemple, i que ajudin a crear una complicitat entre professors i professores i pares i mares. Espais de diàleg, també, amb les institucions que puguin fer més planera la col•laboració d'aquestes; i per últim, també, espais de diàleg dins les pròpies AMPES i amb altres AMPES.

Tot això va ésser seguit d'un debat molt profitós i enriquidor, en el qual es van tractar els punts claus de la trobada:

De què parlem quan parlem de relació FAMILIA-ESCOLA.
Dificultats que existeixen per potenciar el treball FAMILIA-ESCOLA a la nostra Comunitat Escolar.
Propostes que duguin a assolir una millor relació FAMILIA-ESCOLA.

El debat va concloure amb unes propostes i conclusions que es duran al Pla Educatiu de Zona.

20 de juny de 2010

FÍSICA I BIOLOGIA: LA PROPULSIÓ DELS CEFALÒPODES

Enric Cardelo Ruiz.
1r Batx.

Els cefalòpodes són uns animal del fílum dels mol·luscs. Tenen una simetria corporal bilateral, un cap ben diferenciat del cos i un peu transformat en braços o tentacles en forma d’embut. També tenen unes petites dents en forma longitudinal, anomenades ràdules, que serveixen per raspar l’aliment. Poden tenis des de 8 tentacles, com el pop, fins a 90 tentacles com el nàutil. Els cefalòpodes es poden trobar en els oceans de tot el món i a totes les fondàries. Exemples d’aquests són: el nàutil, el cefalòpode encara viu més antic del planeta, el pop, el calamar o la sèpia.

Els cefalòpodes tenen una peculiaritat, a més de desplaçar-se amb els tentacles, en distàncies curtes i per fugir dels depredadors fan servir un sistema de propulsió molt enginyós, estudiat per biòlegs i per físics. Aquest sistema consisteix en el fet que l’animal augmenta el seu volum corporal i emmagatzema aigua en una petit cavitat anomenada sifó, després aquesta aigua es expulsada a pressió cap enrere i el cefalòpode es desplaça amb una gran velocitat cap endavant. Aquest sistema de propulsió segueix el principi d’acció-reacció, l’aigua es expulsada cap enrere amb una força (acció) i el cefalòpode es impulsat cap endavant pel medi amb una força (reacció) igual a la que ha expulsat l’aigua però en sentit contrari.

19 de juny de 2010

SANT ADRIÀ, L'ANY CERDÀ I EL "NAVEGADOR"

Roger Hoyos
Director

El passat 28 de maig de 2010 s’ha produït a Sant Adrià un fet històric: per primer cop s’han utilitzat les instal·lacions de les tres xemeneies per a un acte cultural. El 4t seminari “Reciclatges” previ al Congrés Internacional “Cerdà Postmetròpolis” es va desenvolupar a l’interior de la gran sala de turbines de la central adrianenca.

El congrés “Cerdà Postmetròpolis” és un dels actes desenvolupats durant l’ “Any Cerdà” que commemora el 150 aniversari de l’aprovació del pla de transformació de l’enginyer Ildefons Cerdà que va fer possible l’eixample de Barcelona.

Paral·lelament a un munt d’actes diversos, s’ha posat en marxa el “Navegador”, una eina fantàstica per conèixer (i donar a conèixer) el territori. Sortosament, en aquest navegador surt Sant Adrià i l’alumnat del nostre institut està tenint un paper determinant a l’hora de donar a conèixer llocs emblemàtics de la nostra ciutat.

Accediu al “Navegador” de l’any Cerdà (triga una mica a carregar-se el mapa) i desplaceu-vos fins a Sant Adrià. No us perdeu tots els punts d’interès que ha “penjat” el nostre alumnat. No us perdeu tampoc l’itinerari de les indústries de Sant Adrià i la ubicació del nostre institut.

Bona navegació!

18 de juny de 2010

L’ENTERRAMENT DEL SENYOR CASES

Jonathan Saura
2n Batxillerat
            
Era una matinada grisa i humida, i els núvols omplien el cel de forma que no en quedava cap espai sense cobrir. No bufava gaire vent, i les fulles dels arbres es mantenien quietes i en silenci, testimonis del moment solemne que es vivia a aquell cementiri. Un grup de persones, totes vestides de dol, escoltaven el sacerdot que en aquells moments dedicava unes paraules al difunt, el senyor Julià Cases. El cos de l’home descansava dins d’un ample fèretre de brillant fusta de caoba, perfilat amb cordills d’or i elegantment embuatat amb pelfa carmesí. Dintre del taüt, un home d’uns quaranta-cinc anys de complexió ampla, amb un cabell canós fins les espatlles, celles perfilades i no massa gruixudes, afaitat, i amb una expressió que hauria de ser la d’un home seriós, però sense resultar antipàtic.

Entre les persones presents s’hi podia distingir la seva dona amb qui havia compartit els últims trenta anys de la seva vida, la Pilar Muntaner, una dona d’uns cinquanta anys, baixeta i no massa prima, plorant darrere unes grans ulleres de sol, mentre es mocava contínuament i mantenia el cap inclinat cap a l’escassa herba del terra, amb clapes de sorra fosca. A cada costat, amb el cap igualment inclinat, hi havia els seus dos fills, en Diego i en Lluís, dos nois de vint i dinou anys de qui tothom deia que semblaven bessons, amb els cabells negres i curts, molt prims i alts. El cap d’en Lluís era tendrament acariciat pel seu oncle, en Roberto Cases, un empresari deu anys més jove que el Julià, i que en aquells moments també plorava amb efusivitat la mort del seu germà gran, que sempre l’havia protegit i ajudat. Era una persona no gaire alta, i no gaire grassa. Duia els cabells també negres, recollits en una cua, i era amb diferència qui semblava més afectat per la mort del senyor Julià.

El discurs del sacerdot prosseguia, tot i que ningú no l’escoltava. Tothom pensava en la relació que compartia amb el difunt, en els moments que havien viscut al seu costat, bons i dolents, i en el tipus de persona que era, i els aproximadament trenta assistents es preguntaven com podia ser que una aturada cardíaca hagués acabat amb el seu portentós estat de salut. De sobte, els caps de tothom es van tombar cap a l’esquerra, on apareixia una figura desconeguda per a tots, cosa que va fer regnar el neguit i la curiositat entre els presents.

Era una noia. Una noia molt jove, devia tenir uns setze o disset anys. Sense mirar a ningú es va incorporar al grup, i va adoptar la mateixa posició que tothom, amb la mirada fixa al terra i les mans al davant entrelligades. Semblava trista, però ningú no sabia qui era ella ni què feia allà...Quina relació tindria amb el Julià? Va estar uns deu minuts allà, quieta, fermament dempeus i transmetent el seu dolor a l’home que tenia enfront, inert, i que semblava que havia estat, com per als altres, una persona molt important a la seva vida. Quan se’n va anar, no va dir res a ningú, va muntar en un cotxe i es va esfumar.

Aquella noia es deia Dèlia. Dèlia Cases. Va néixer feia setze anys i vivia amb la seva mare a un barri als afores de Barcelona, on el seu pare, el senyor Julià Cases, passava una pensió mensual a la seva mare, amb qui va tenir una relació extra matrimonial durant tres anys. El noble i bondadós senyor Cases...

17 de juny de 2010

HIMMEL

Anna Garcia Viñas
3r ESO

Treball de Sant Jordi

Vaig baixar de l’avió tota contenta, per fi havia arribat al Marroc.

Només faltava esperar el taxi que em portaria A Meknes on habitava el meu cosí Jordi. L’aeroport era bastant gran, hi havia molta gent i era fàcil desorientar-se. No disposava de massa temps havia pensat visitar Meknes i les poblacions properes però només tenia quatre dies. Hi havia un cartell minúscul on posava ‘sortida’. Mentre intentava caminar en línia recta i sense desviar-me vaig arribar a una porta giratòria on s’indicava la sortida, encara que no se'n veia a ningú més enllà d'ella. Vaig decidir passar i després de creuar-la em vaig trobar en un passadís blanc i buit, la llum em cegava i podria veure’m reflectida al terra. “Aquí no hi ha ningú, potser m’he equivocat”. Quan vaig donar-me la volta no hi havia cap porta giratòria, tot era blanc com la paret, al meu voltant no es podia percebre res.

Espantada, vaig percebre una llum natural, com si hi hagués la sortida a l’exterior. Dos minuts caminant i sense veure res ni a ningú al meu voltant, desprès vaig tornar a veure una altra porta, sense esperar trobar-me res millor vaig creuar-la. Un desert d’una sorra vermella va aparèixer davant els meus ulls. Hauria sigut maco de veure si no fos perquè també estava buit. “Però on sóc? Què és això?” Allò, a més de buit era estrany, la sorra era vermella, no hi feia calor ni fred, el Sol era agradable i s’hi estava bé.

Després de veure que altra vegada ja no existia porta giratòria vaig agafar el mòbil i vaig marcar el número del meu cosí.

- “El número marcat no existeix”
- Com? Marcaré el dels pares
- “El número marcat no existeix”
- Això és un infern, com m’agradaria ser en un lloc diferent a aquest, amb persones i portes que no desapareixessin.

De cop tot va canviar, estava en una espècie de selva, rodejada d’aigua, arbres i persones. Però allò no era real. Aquelles persones no tenien mirada, sí que tenien ulls però no miraven a un punt fix ni es movien cap a un sentit. A més aquella selva era plagada de portes que no semblava que portessin enlloc, vaig obrir-ne una, tot era negre, en una altra tot blanc i així n'hi havia de centenars de colors diferents. Vaig intentar parlar amb algun d'aquells éssers:

- Perdoni
- No ho intentis!
- Com? No li he dit res
- No ho intentis

No ho intentis, aquesta era l'única resposta que donava aquella gent. Aquell món era ridícul, res no tenia sentit. Però, si vaig poder canviar de món només desitjant-ho podria tornar al Marroc.

-Vull tornar al Marroc
Tot es va desfer i ara només es veia una porta on posava Marroc, vaig obrir-la i vaig creuar-la i vaig trobar-me el mateix. No sé quantes portes vaig creuar però allò no conduïa a res, era pitjor que estar en un laberint i no trobar la sortida perquè allà la sortida només donava lloc a una altra sortida. Sentia un soroll que provenia de la maleta, era el mòbil.

- Hola?
- Digues "porta"

I va penjar, el número era desconegut, a més no hi havia números sinó lletres, no sabia si la veu era d'un home o d'una dona. Que podia perdre?

- Porta.
- Benvinguda et trobes a "Himmel"- un ésser que no reconeixia si era dona o home em va respondre.
- Himmel? Que és un país, ciutat, poble, una part de l'aeroport? Miri, no m'importa el que sigui, com si és una organització secreta, vull tornar a Meknes.
- Veig que no tens massa curiositat.
- No, no en tinc massa, les pel·lícules de misteri, fantasia i aventures no m'agraden gaire.
- Llàstima perquè això t'hagués ajudat.

Què volia dir amb allò? Jo no en tenia d'imaginació. O estava en un món distant, en el futur, en una altra dimensió...

Al terra hi havia una tarja petita, posava Himmel i les mateixes lletres que apareixien en el meu mòbil. Ni dir porta ni cap nom més em va conduir a un altre paisatge.

Ara em trobava en un espai de color blanc, era idèntic al passadís de l'aeroport. Potser havia tornat a l'aeroport, només havia de tornar enrere.

Tot va sortir bé, vaig distingir la porta giratòria, només que al vidre posava. "No ho intentis" Podria creuar? Què passaria? Res, perquè vaig creuar totes les portes i vaig aparèixer a l'aeroport.

Per fi, ja no estava espantada i desconcertada, tot tornava a ser normal.

Vaig cercar un mostrador d'informació, el rellotge marcava les tres de la tarda i jo havia arribat a la una. Quant de temps! Segurament en Jordi estava preocupat, més valia que m'afanyés. Abans d'arribar-hi, però una senyora gran es va plantar al davant meu i em va dir:

- Perdona noia tu sabries dir on som?
- Com què on som? A l'aeroport, al Marroc, miri no tinc temps d'explicar-li podria anar a preguntar-li a un adult.

No vaig sentir l'últim que em va dir, però m'era indiferent, estava disposada a oblidar tot el que m'havia passat. Segurament el vol m'havia trastocar el cervell. Tot i això, seguia sent irreal, caminava cap al mostrador però era com si no em mogués.

La imatge de l'aeroport es va desfer i desesperada vaig començar a córrer, l'únic que sentia era "No ho intentis" i confosa i espantada vaig perdre el coneixement.

- Bon dia.. portes cinc dies inconscient.
- Cinc dies.. Això és massa. On sóc? Qui ets?
- Ets a Himmel ja t'ho vaig dir i sóc Gott.
- Gott. Quin nom més estrany. Sembla que estiguis dient Déu en anglès.
- En Alemany voldràs dir.

Va ser aleshores quan vaig esbrinar el que passava. Una llum natural, tot blanc, paisatges, persones sense mirada.. comprenia on era, Himmel és cel en Alemany i Gott és Deu.

La veritat és que mai no vaig pujar a l'avió. Els records em van venir de cop. El dia anterior al viatge vaig decidir anar al nou parc de Barcelona anomenta Himmel, en record a un famós escriptor alemany, encara no estava acabat i vaig ficar-me a la zona menys apropiada. Ple de forats gairebè invisibles, vaig tenir la mala sort de caure en un de gran, cinc metres d'alçada. La caiguda va ser tan dolenta que no vaig poder sobreviure. vaig estar conscient només durant un minut.

Un home intentava salvar-me acompanyat per una senyora que en l'últim moment que vaig estar concient sentí:
- No ho intentis més.

16 de juny de 2010

THE LEGEND

Ismael Martínez
4t d'ESO

April 23th is a date that has always been tied, direct or indirectly, to literature and popular traditions.

Catalan knights who divided towards the East, didn’t imagine the repercussion that their statements would have on the worship to a local saint: Sant Jordi. Later on, these statements would adapt to the knight’s medieval tradition fighting against the evil.

The legend that arose is well-known: Sant Jordi fights against the wicked dragoon that keeps the princess retained. Finally, Sant Jordi wins and in the place where the dragoon spills his blood a rose-bush grows as a sign of love and friendship.

But what definitively has pushed to the importance of this day has been that now it has been considered like the international day of the book.

15 de juny de 2010

PROJECTES DE RECERCA A 4t D'ESO

Roger Hoyos
Professor de Tecnologia

Aquest curs, l’alumnat de 4t d’ESO ha tingut un nou repte per fer el seu Projecte de Recerca. S’han centrat en algunes de les indústries de Sant Adrià i han fet “recerca” sobre elles. Al principi els va costar una mica entendre l’abast del treball però, un cop ho van entendre, es van “llençar a la piscina”. Van haver de fer mesures indirectes de les alçades de les xemeneies construint i utilitzant un quadrant i un full de càlcul amb raons trigonomètriques. També els va caldre preparar, realitzar i resumir una entrevista a una persona relacionada amb la indústria. L’enquesta a la població també va ser un dels punts importants, calia preparar les preguntes, sortir al carrer a fer-les a la gent i presentar adequadament els resultats obtinguts. Finalment calia fer una presentació oral de les conclusions del treball (llàstima de no haver disposat de més temps per preparar-la).

Com a novetat d’aquest curs, els treballs no van ser presentats en paper si no en forma de blog penjat a internet. Això permet que ara els podeu veure a un clic d’aquí:

CELO 1    CELO2        ENDESA1    ENDESA2        SHOTT1    SHOTT2        TERSA

CICLE COMBINAT1        CICLECOMBINAT2        FOTOVOLTAICA1        FOTOVOLTAICA2

14 de juny de 2010

MÚSIQUES DEL MÓN

Lluís Martínez
Coordinador Pedagògic

Presentació del treball realitzat per l'equip LIC del centre per a la Diada de Sant Jordi:

La música, com la llengua, és una manifestació de la cultura d'un país. Però, mentre les llengües separen els humans, la música ens acosta i ens uneix. La música és el llenguatge universal de les cultures; és la forma pura d'expressar les emocions i els sentiments que experimentem tots els éssers humans, sense necessitat de paraules. Però tot i essent universal, la música és expressió de l'esperit d'un poble. Conèixer la música d'un poble és penetrar una mica en la seva ànima, és penetrar en els seus sentiments més profunds.

La música, però, és un fenomen social: uneix els homes per sobre de les seves creences, els seus costums, formes de vida... Els humans tenim en la música un espai comú i un moment per compartir, per estar junts; la música ens agermana. Podem emocionar-nos sentint una cantata de Bach, o música dels pobles dels països andins, o de qualsevol altre lloc del món. També podem identificar-nos amb els ritmes del joves xinesos o marroquins... La música no coneix fronteres.

A continuació us presentarem una petita mostra de músiques dels diversos països i cultures: són les cultures dels nostres companys vinguts de fora d'Espanya. Hi trobareu música religiosa, música festiva, música folklòrica, música moderna... Confiem que a través d'aquestes músiques i cançons puguem fer-nos més pròxims dels nostres companys nouvinguts, i que entenguem que és molt més important el que ens uneix que no el que ens diferencia.








13 de juny de 2010

CARTAS DE LILLY Y ANTON

Georgina Cercós Arnalda

1r Batxillerat


Ya estábamos muy cansadas de caminar por todo Oslo, pero tampoco íbamos a tirarnos toda la tarde metidas en el hotel Anker, así que decidimos ir a dar un paseo por la calle Storgata para aprovechar la tarde.

Íbamos caminando y de repente vimos una tienda de antigüedades así que decidimos entrar allí. A Nora le encantan las tiendas de antigüedades. Era un lugar muy especial esa tienda, no sabría decirte por qué pero era un lugar mágico para nosotras.  Los señores que la llevaban eran muy simpáticos con nosotras. Empezamos a ver fotografías antiguas y después cartas de 1940-1946. No paramos de buscar cartas con muchas hojas dentro de los sobres, cuanto más amarillo estaba el papel de la carta, más nos gustaba. Estuvimos como 2 horas en la tienda sin parar de ver cartas, al final compramos unas 5 cartas por 30 coronas.

Nora y yo estábamos muy emocionadas con esas cartas y cuando llegamos al hotel lo único que queríamos era enseñarlas a nuestros amigos e intentar descifrarlas ya que estaban en inglés pero la caligrafía era muy complicada.


Nos costó un poco pero finalmente entendimos algo de ellas, nos dimos cuenta de que algunas cartas tenían la misma dirección e iban destinadas a una tal Lilly Holden que vivía en Bristol, Inglaterra. Las cartas estaban escritas por un tal Anton Kolgman que vivía aquí en Oslo. Hablaban del verano de 1942, que habían pasado juntos en un pueblo de Moss al lado de Oslo. Eran unas cartas muy bonitas, Anton siempre le decía cuanto la quería y que en esos momentos no podían verse por la guerra, pero que algún día estarían juntos.

A Nora y a mí se nos partió el corazón al leer esas cartas, nos intrigaba todo lo relacionado con esas dos personas y durante esa semana, no paramos de leerlas hasta que decidimos ir a la tienda para ver si había más cartas. Encontramos unas cartas de Lilly para Anton. Ella le decía que aquí en Bristol la cosa no iba tan mal, que lo peor creía que ya había pasado, que ahora lo que tenían que hacer era esperar. Y por supuesto que le quería. Cada vez las cartas entre los dos eran más duras pero sin embargo emocionantes.

Comprábamos cartas cada dos días, era la historia de amor más bonita que habíamos visto nunca, era como una película americana de los 40. La última que leímos, Lilly le decía que iba a ir Oslo la semana siguiente para quedarse a vivir y poder estar con él, que le esperaría en la estación de trenes en el banco rojo al lado del café a las 10 de la mañana el día 21 de abril de 1945.

Esa era la última carta que había en la tienda, preguntamos a los empleados si habían vendido alguna carta de ellos y dijeron que no, que todas las vendidas estaban en noruego.

Cuando ya estábamos a punto de irnos nos dijeron cuidadosamente que algunas cartas las había regalado una tal Lilly Holden a la tienda y que hablaba de que eran cartas de amor que se escribía con un novio que tuvo un verano pero que nunca le volvió a ver. En ese momento no entendimos por qué él no fue a buscarla a la estación ese día y cómo que la carta la tenía ella sin enviar, el hombre nos dijo que puede que sí que la enviara, pero que las cartas en esa época no todas llegaban porque el correo funcionaba mal debido a la falta de personal a causa de la guerra y que todas las cartas que se quedaban en un rincón, al cabo de los años, un hombre las cogía y las vendía a esta tienda.

De repente se nos puso la carne de gallina, ¿Habíamos estado todo el tiempo leyendo una historia de amor que nunca tuvo un final feliz?

¡Nos sentíamos tan culpables por leer esas cartas!... nosotras sabíamos toda la verdad y ellos no.

Solo faltaba una semana para que volviéramos a París, donde vivimos. Decidimos que esta historia de amor no se podía quedar así, que teníamos que hacer algo, y así lo hicimos. Con las direcciones intentamos contactar con esas dos personas pero ya no vivían allí o la casa ya no existía. Entonces decidimos ir a la tienda para ver si Joel, el jefe de la tienda, que ya se había convertido en amigo nuestro, podía darnos la dirección de Lilly, ya que sólo habían pasado 20 años desde que dio esas cartas. Joel nos proporcionó la dirección a pesar de que era ilegal, pero le habíamos contado nuestro plan y le encantó.

Eran las 8 de la tarde, pero no nos importaba llegar tarde a cenar, queríamos encontrar a esa mujer. Cuando llegamos a la calle, buscamos el numero 28. Encontramos la casa y llamamos al timbre. Nos recibió una chica joven, de unos 20 años, era su nieta, Juliett. Le preguntamos por su abuela pero nos dijo que había fallecido el año anterior a causa de un cáncer de hígado. Nos entristecimos al oír la historia de su muerte, y decidimos contarle a su nieta lo de las cartas. Se ilusionó tanto al oír la historia, le encantó la historia de amor de su abuela, y decidió buscar al tal Anton para contarle que su abuela siempre le quiso.

Aún no se cómo conseguimos la dirección de la familia de Anton, pero tras pasar unos cuantos días sin poder dormir de la intriga y los nervios fuimos a su casa. Nos abrió la puerta su nieto Edward que rondaría la edad de Juliett. Edward nos contó que su abuelo estaba en una residencia de ancianos y que padecía un Alzheimer muy fuerte, estaba medio vegetativo.

Esta noticia nos hizo sentir inútiles, no había servido para nada todo lo que habíamos hecho, ¡había sido tan frustrante!…

Cuando llegamos a París intentamos volver a la rutina y no olvidar esa bonita historia.

Ya han pasado 4 años de esa maravillosa experiencia. Os preguntareis por qué vuelvo a recordar todo esto, fácil, porque Juliett y Edward se casarán este verano y nos han invitado a la boda. Lo que estoy escribiendo es para ellos, para que lo guarden como un tesoro, una bonita historia de amor.

La cosa es, ¿Valió la pena que nunca se volvieran a encontrar? yo creo que sí, porque ahora Juliett y Edward se han enamorado, y todo eso gracias a sus abuelos.

Realmente creo que, en cierto modo,  mereció la pena. Estas son las bromas del destino, creo que todo esto estaba preparado, Lilly y Anton no pudieron estar juntos entonces, pero ahora lo estarán de alguna manera.

12 de juny de 2010

LA DIADA DE SANT JORDI

Maria Cinta Carnicer
Professora de Català



El passat 23 d’abril, amb motiu de la celebració de la diada de Sant Jordi,  l’IES Manuel Vàzquez Montalbán va aprofitar la jornada per commemorar el centenari de la mort del poeta català Joan Maragall, el centenari del naixement  de Miguel Hernàndez i el centenari de la mort del músic català Isaac Albéniz. I, finalment, es va llegir un text de Manuel Vàzquez Montalbán amb el qual es va realitzar la cloenda de tot un matí on diverses activitats van fer que el centre visqués una jornada laboral força diferent.


Ja de bon matí, els alumnes de quart de l’ESO van muntar un bar on es podia esmorzar un ampli ventall d’àpats casolans i de begudes multicolors que eren d’allò més original. També  els mateixos alumnes de quart disposaven d’una paradeta on es podien adquirir  les que es consideren autèntiques roses del dia dels enamorats, les de color vermell.


Les diverses activitats culturals van tenir lloc al gimnàs de l’Institut a partir de les onze. De la mà dels alumnes de Batxillerat es van anant llegint la biografia i un poema dels dos poetes homenejats, es van interpretar dues peces musicals d’Albéniz i es van lliurar diversos premis literaris, artístics i esportius .El programa va finalitzar amb un videoclip de músiques xineses, sud-americanes, magrebines i pakistaneses.


Val la pena potser recordar que El Dia de Sant Jordi és, a més a més, El dia Internacional del llibre des que la Unesco així ho va declarar el 1996. Sant Jordi és considerat  no sols patró de Catalunya, sinó que també ho és també d’altres nacions i territoris  com Anglaterra, Etiòpia, Geòrgia, Bulgària i Portugal.


No voldria acabar sense abans esmentar que la llegenda de Jordi està situada en terres de la Capadòcia, però popularment es parla de la vila de Montblanc, on un drac tenia atemorida la població. Sant Jordi va matar el drac amb una llança i va lliurar la princesa d’una mort terrible. En clavar la llança al cor del drac, de la sang que en va brollar en va sorgir una rosa vermella. Sant Jordi, curiosament, no és va casar amb la princesa tot i que el rei la hi va oferir. Tot i això, potser per aquest afer amorós, a Catalunya  es considera el dia dels enamorats el dia vint-i-tres d’abril, diada de sant Jordi, i els enamorats bescanvien dos regals: un llibre i una rosa que, per cenyir-se a la tradició, ha de ser preferiblement del mateix color que tenia  la que en va florir de la sang del drac.


Treballs de Visual i Plàstica premiats:

 
Mónica Pérez 1r ESO:







 Laura Sánchez 3r ESO:





 

Ivan Guerrero 2n BATX:

11 de juny de 2010

QUINS ELEMENTS!

 Per Germán Salcedo
Professor de Física i Química





Els alumnes de Química de 1r de BAT. hem participat en el concurs per fer un calendari sobre els elements químics de l'any 2011, aquest any serà l'any INTERNACIONAL de la QUÍMICA i el concurs ha estat proposat per la Societat Catalana de Química.














Patricia Aguilera García
1r Batxillerat

-Quin element químic és essencial i alhora comú als dos
membres de cada parell?:

1) Les Dolomites i les plantes verdes? Magnesi
2) La torre Eiffel i la sang humana? Ferro
3) El Museu Guggenheim, de Bilbao, i les pròtesis de maluc? Titani
4) La catenària dels trens d’alta velocitat i els antifúngics de l’agricultura ecològica? Iode
5) La sorra de les platges no tropicals i els ordinadors? Silici
6) La potabilització de l’aigua i la sal comuna? Clor
7) El Taj Mahal i les cloïsses? Calci
8) El fuselatge dels avions i els desodorants? Alumini
9) Les raquetes de tennis i els llapis de tota la vida? Carboni
10) Els explosius i els fertilitzants? Nitrogen
11) Les fibres de Gore-Tex® i les paelles antiadherents? Fluor
12) Les bateries dels telèfons mòbils i alguns fàrmacs antidepressius? Liti

10 de juny de 2010

MY WORLD

Eloy Delgado
2n d'ESO

My world is where
The sun loves the moon
Is where the wind
Wants to be free
Like the sea.

Is where pretty girls
Shout because
They can’t find
Someone who loves them.

Is where the ugly boys
Shout because
They can only find
Loneliness.

In the desert islands is
The biggest and noisiest city
Ever made
In history.

Here it snows when summer is
Here is where summer isn’t hot
That’s my world upside down.

The end



9 de juny de 2010

COMIAT DEL 2n CURS D'INFORMÀTICA PER A FAMÍLIES


Ha arribat el final de curs i les persones que han participat en en 2n curs d'informàtica per a famílies s'acomiaden. A la foto els podeu veure amb Joan, un dels monitors, i amb la Jose, la secretària de l'AMPA.

Bones vacances a tothom.

8 de juny de 2010

FUTURS PROFESSORS/ES DE SECUNDÀRIA FAN PRÀCTIQUES AL MVM

Elvira Fernández
Professora de Geografia i Història

Aquest curs les universitats catalanes han posat en marxa el Màster de Formació de Professorat de Secundària. L’alumnat que cursa aquest màster ha de realitzar una estada de 8 setmanes (Pràcticum) en un centre de secundària. El nostre institut –els departaments de Ciències Socials, Ciències Naturals i Tecnologia- ha acollit 8 estudiants, 6 de la Universitat Autònoma i 2 de la Universitat Politècnica. En aquests departaments hi ha professors/es amb una llarga experiència en tutoritzar les pràctiques del Curs d’Adaptació Pedagògica (CAP), el curs que fins ara havien de fer els llicenciats/des que es volien dedicar a la docència.

També han fet pràctiques en el nostre institut estudiants de la Universitat Oberta de Catalunya, sota la tutoria d’un professor del departament de Psicopedagogia.

A la fotografia surten sis alumnes del Màster amb tres de les tutores.

7 de juny de 2010

LA FESTA DELS 15 ANYS A EQUADOR

Jennifer Guamán de 3r ESO

El dia 24 de maig vaig fer 15 anys.


Quan celebrem els 15 anys al meu país no ens estem de res. Es fa una festa impressionant. Es pot llogar un local o fer la festa a casa teva si és gran.

T’has de vestir com una princesa: un vestit rosa i bonic. També t’han d’acompanyar dotze noies que són les dames i que portaran un vestit blau cel, i dotze nois que són els cavallers. Tots han d’anar amb la seva parella.

La noia ha de ballar un vals amb el seu pare. Després el pare li posa una sabata de taló i això vol dir que deixa de ser nena i passa a ser una noia gran.

6 de juny de 2010

¿CONOCES EL PROYECTO "InventArte"

Amàlia, Isadora i Núria
Educadores de InventArte

Desde Enero 2010 la asociación ReCreo, junto a un grupo de estudiantes de vuestro Instituto, está llevando a cabo el proyecto InventArte. Cada martes en horario extra escolar, nos reunimos para crear, aprender, inventar con arte. Usando el arte como herramienta educativa que invita a la reflexión y la creatividad, buscamos trabajar la Identidad en un sentido amplio, preguntándonos sobre cómo nos representamos, cómo nos vemos a nosotros mismos y a nuestro entorno, y cómo queremos que nos vean.
Además del IES Montalbán, participan en este proyecto chicos y chicas del IES Fòrum 2004, que de forma paralela, trabajan en el proyecto los martes por las mañanas, en la hora de Educación Visual y Plástica.
A lo largo de estos meses, hemos realizamos diferentes bloques de trabajo. El primero de ellos estuvo dedicado a la fotografía. Después de aprender los principios básicos de la técnica fotográfica, creamos alter-egos y autorretratos, como los que se ven a continuación, en los que Ana, Adrián y Andrea expresaron su particular mirada sobre la identidad.

“Me apunté porque me interesaba la fotografía como técnica, pero me di cuenta que no sólo importaba la iluminación o el enfoque de la cámara al hacer una foto, sino que también lo que la persona de delante quería decirme y cómo la veía. Vine con una idea y acabé con muchas… Yo sólo quería saber enfocar a una persona y acabé enfocando su ser, su persona”
 
Anna García (3ºA)




Un segundo bloque estuvo dedicado al graffiti. En esta segunda etapa del proyecto, los alumnos han elegido una temática que les interesaba debatir y, utilizado la técnica del stencil, crearon este sugerente mural, que seguramente muchos ya habéis visto en la fachada del Instituto.

Ahora que el proyecto llega a su etapa final, nos gustaría compartir los resultados de estos meses de trabajo, dedicación y creatividad. Como cierre del proyecto, se organizarán 3 exposiciones colectivas e itinerantes, en las que se mostrarán las creaciones de los alumnos de ambos institutos.  La primera se inaugura el día 18 de junio a las 12:00 en el Espai Cultural de La Mina, la segunda se realizará en el Centre Cívic Fort Pienç de Barcelona entre el 4 y el 30 de Octubre y la tercera en la organización de Barcelona Fedelatina, también en Octubre.
 
¡¡¡Esperamos contar con vuestra presencia en las inauguraciones!!!


5 de juny de 2010

EL PASADO

Javier Pérez
1r Batxillerat
Premi poesia. Sant Jordi

 
Desquiciado yo, desquiciada mi persona

Desquiciado por no volver al pasado, por
no vivir en tiempos pretéritos cuyos momentos
de mi vida se sucumbieron a los pies de una niña
de catorce años,momentos en que mi perspectiva
no veía por encima del corazón, momentos en que
realmente sólo tenía un buen amigo.

Pinchazos al verla, tocadas las cinco. Al otro lado,
una niña que me auspiciaba con delirantes palabras que
permanecían en mi interior,cuyas intenciones eran
darme confianza para poder conseguir a Afrodita,mi Afrodita.

¡Vamos!"Sosiega Perico"..

Despertar en un paupérrimo sueño, en un mundo basado en el
subconsciente donde ni Freud podría darme alas para salir de este
profundo agujero.

Atracción por lo mágico,por lo inalcanzable.
Senderos del mío cardio repoblados,guerra incesante contra
lo ilícito.

Si tener imaginación es pecar,entonces he pecado.
Maldigo la dicha fehaciente de que cualquier tiempo pasado fue mejor,
y maldigo no haber besado tus lívidos labios.


4 de juny de 2010

¿IMAGEN O DESGRACIA?

Loli Robellat
1r d'ESO

Premi Sant Jordi, Primer Cicle d'ESO

Jueves 15 de enero 2010, desanimada.

Querido diario, no sé si decir, que hoy ha sido el peor día de mi vida. Hemos tenido educación física, pero ése no ha sido el motivo, porque de cierta manera, me gusta la asignatura, lo que pasa, es que hoy se han metido conmigo porque estoy muy gorda. Toda la clase me lo ha dicho, y la profe, no ha hecho nada, en el fondo parecía que también se estaba riendo, eso me ha dolido más. Así que he pensado, que adelgazar unos cuantos kilitos no me vendría del todo mal. Decidido, estoy a dieta, adiós a los snacks, a las coca-colas, a las chuches, a todo tipo de comida que sea mala para mí y me haga engordar mucho.

Viernes 16 de enero 2010, animada.

Querido diario, hoy como no, se han metido conmigo. Hoy ha sido por el mismo motivo de ayer, estar gorda, pero no sólo por eso, sino también porque han devuelto los trabajos de música, he sacado un 10, como siempre, ya que entrego los trabajos muy limpios. Y como soy la única que los entrega así, han empezado a llamarme empollona, pelota, cerebrito… Todo tipo de calificativos despectivos. Pero, he decidido que por ellos no voy a desanimarme, aunque me duela mucho, no les daré el gusto de verme sufrir. A parte de eso, he hecho un poco de ejercicio. Ya que estoy a dieta mejor que mejor.

Sábado 17 de enero 2010, desanimada.

Querido diario, tengo una muy mala suerte, he ido a comprar ropa, no me cabía nada, ni algunas cosas de mujer, me he puesto a llorar y todo. Ha sido un infierno, y cuando me he decidido a coger un pantalón, muy bonito por cierto, he visto a Raquel, la chica que se mete conmigo, me ha empezado a insultar. Y lo peor, es que se ha puesto detrás de mí, en la misma caja, solo para amargarme y como iba con su séquito de **********, no he podido irme a otra caja. Esto ya me está hartando, no quiero sufrir más de lo que he sufrido.

Al cabo de tres meses…

Lunes 20 de abril 2010, súperanimada.

Querido diario, hoy ha sido el mejor día de mi vida, no creí que fuera cierto, el chico que me gusta, se ha acercado a mí, no a la más popular, sino a mí. No me lo esperaba, me he puesto muy contenta. Por cierto, con fuerza de voluntad, he conseguido adelgazar 8 kilos, no me lo puedo creer, ahora mismo estoy muy guapa, quizá sea por eso por lo que se ha acercado a mí, no sé, ya veré.

Martes 21 de abril 2010, desanimada.

Hoy teníamos piscina, y por norma, nos hemos tenido que cambiar ahí mismo, es decir en los vestidores. Un error que he cometido, ha sido fijarme en los cuerpos de las demás, he visto que están muy delgadas, en comparación sigo siendo muy gorda. Tengo que adelgazar¡ Ya está! Me saltaré el desayuno, el almuerzo en el instituto y la merienda. Así seguro que adelgazo más.

Miércoles 22 de abril 2010, desanimada.

Querido diario, hoy, aparte de ayer, he tenido educación física. Me he mareado mucho, y he decidido ir al lavabo; de repente, me han entrado ganas de vomitar, y he vomitado. La verdad, es que llevo ya tiempo así, y prácticamente no veo resultados.

Así que ni he comido ni he cenado. Como se suele decir, no he metido nada en el cuerpo. Y justamente hoy me ha venido la regla, no me extraña que me haya mareado. Más tarde he visto una especie de documental sobre la anorexia, lo que hacen muchas niñas es meterse los dedos y vomitar, quizás así adelgace mucho más… Mañana lo pruebo.

Jueves 23 de abril 2010, animada.

Querido diario, hoy he tirado mi bocata, y como siempre estoy sola en las horas de los patios, he vomitado… la verdad, es que me he hecho un poco de daño, pero seguro que con el tiempo me acostumbro. También, me he mareado muchísimo. Pero, si así puedo estar guapa, haré lo que haga falta para que no se metan más conmigo. Aunque, por una parte me sigo viendo gorda, y los profesores me dicen que estoy huesuda, pero yo no les creo, lo que hacen es reírse de mí.

Al cabo de 3 meses…

Viernes 13 de julio 2010, desanimada.

Querido diario, a pesar de ser mi cumpleaños, mis padres no han tenido la piedad de traerme a un puto hospital. Justamente hoy, ni siquiera me han dicho feliz cumpleaños, son unos malos padres, los odio. Y encima, luego me dicen, “lo hacemos por tu bien”. Si de verdad me quisieran no estaría metida aquí. ¿Por qué, es que qué pinto yo aquí? Las otras, sí que de verdad están locas, pero yo no. No tengo por qué estar metida aquí, me hacen daño, me obligan a comer. Y si no me pinchan, es un infierno. Nadie querría estar aquí, nadie. De una forma u otra, saldré. Lo juro.

Martes 13 de julio 2012, desanimada.

Hola mi cielo, ¿cómo estás? Papá sigue igual, viendo cada noche el fútbol, como ya sabes, no ha podido ni venir hoy, ni nunca, le destrozas. Yo, también, sigo igual que ayer, escribiendo un nuevo diario. Para ti, para que siempre me recuerdes. Por cierto, feliz cumpleaños. Ya 18 años, ya eres toda una mujercita. Como te prometí, y sé que te gusta el vampirismo, aquí tienes un libro sobre vampiros. Y como sé que no te gusta el pastel, te he traído una tartaleta.

Si te soy sincera, no sé aún cómo has podido acabar así. Bajo una tumba, mi niña, hoy y como siempre te traigo tus flores preferidas. Las rosas. Cada noche, leo tu diario para entenderlo, pero no lo consigo.

3 de juny de 2010

2ª MOSTRA DE TREBALLS DE RECERCA DE SANT ADRIÀ

Montse Egido
Professora de Biologia

El passat 7 d’abril es va celebrar, a la biblioteca Font de la Mina, la segona mostra de treballs de recerca de l’alumnat de 2n de Batxillerat del municipi de Sant Adrià de Besòs.

L’acte, promogut pel Centre de Recursos Pedagògics, va ser inaugurat amb les intervencions dels senyors Gregorio Belmonte(Regidor d’Educació) i Andreu Tomeu (Director de zona Educativa).

A la mostra d’enguany s’hi van presentar vuit treballs, dels quals dos van correspondre al nostre Centre.

Els treballs de recerca seleccionats per representar el  M.V.M. van ser el de Daniel Garcia i Estefania Giménez així com el de Nerea Barranco i Stefanny Villanueva.

El d’en Dani i l’Estefania té com a títol: “Investiguem immersos en la microbiologia”. Basant-se en la seva estada al departament de microbiologia de la U.A.B., en Dani va investigar el creixement bacterià en medis contaminats per diferents petrolis, mentre que l’Estefania va fer la recerca sobre com es poden incorporar nous gens en bacteris utilitzant tècniques d’enginyeria genètica.

L’Estefanny i la Nerea van fer un treball de psicologia evolutiva on estudiaven el desenvolupament de l’infant de 0 a 6 anys. La seva investigació està basada en les activitats d’ensenyament i aprenentatge observades a l’escola bressol Sol Solet, així com al parvulari de l’escola Catalunya.
L’acte obert a tot el públic es va cloure amb un refrigeri.

2 de juny de 2010

EL MVM REP DOS PREMIS AL IV CONCURS D'IDEES DE NEGOCI

Miguel Ángel Baeza
Professor d'Informàtica

El passat divendres dia 4 de juny va tenir lloc a la sala d’actes de l’Ajuntament de Sant Adrià l’entrega de premis del IV Concurs d’idees de negoci a les escoles. El concurs va comptar amb la participació de 67 projectes i la presència de 119 alumnes. L’IES Manuel Vázquez Montalbán va presentar un total d’11 projectes amb una participació de 22 alumnes.

L’entrega de premis va estar presidida per l’alcalde Jesús M. Canga  i el regidor de l’Àrea de Promoció Econòmica, David Palomar. El nostre institut va aconseguir 2 premis: el primer premi a la categoria d’Idea més viable de les alumnes Sandra Alzueta i Judith Cassé pel seu projecte “La Dorada Mediterránea” valorat amb 600 € i el tercer premi a la categoria de Centres d’Ensenyament valorat amb 200 €.

Agrair la presència dels alumnes de primer de batxillerat i de cicles formatius de d’institut que van donar suport a la cerimònia i que van tenir un comportament exemplar.

1 de juny de 2010

RETOS BIOLÓGICOS PARA UN SINCROTRÓN

Pau Hernando
1r Batxilletat

LHC Y Alba, dos nuevos aceleradores con objetivos científicos muy diferentes. De: Ignacio Fita i Miquel Coll

Al reportatge que va sortir a El País el passat dimecres 14 d’abril parla de les funcions que pot tenir un accelerador de partícules.

Per començar, direm que tant LHC (a Ginebra) i Alba (a Cerdanyola del Vallès) són uns acceleradors de partícules, és a dir, “anillos en los que se aceleran partículas con carga eléctrica –tales como electrones o protones- a velocidades próximas a la luz, un límite insuperable según la teoría de la relatividad especial de Einstein.”

Resoldrem conceptes: els electrons i els protons són els components bàsics dels àtoms, i la velocitat de la llum és de aproximadament 1 080 000 000 Km/h –La màxima permesa per un cotxe és de 120 Km/h, la del Furius Baco a Port Aventura és de 135 Km/h i la de l’Ave és de 300 Km/h (la llum els supera per més de 100 000 vegades)-.

El cost energètic (i econòmic) d’aquests immensos anells és enorme, ja que aquestes partícules perden molta energia i necessiten que se’ls subministri per compensar la que perden en forma de llum, i aquesta llum és un dels problemes bàsics dels sincrotrons circulars.

A la dècada dels 60, no obstant, es va començar a investigar amb aquesta llum i, es van adonar que tenia un interès i unes característiques molt importants. Tant, que s’han planejat les construccions de sincrotrons dedicats única i exclusivament a produir-la. I l’Alba és un d’ells.

Biòlegs i físics van treballar junts per poder treure amb l’ajut del sincrotró (la llum de l’accelerador és “más intensa, direccionada y poco divergente”) la resolució d’estructures atòmiques de les proteïnes (dos dels descobriments han estat objecte de premis Nobel) i el desenvolupament de fàrmacs.

Alba, “que estará en el club de las mejores fuentes de luz europea” té, tres de les sortides de llum  per a aplicacions biològiques, una, de difracció de cristalls (permetrà veure la estructura atòmica de cristalls), una de difracció de baix angle (compostos no cristal·lins) i una de microscòpia de rajos X (permetrà veure cèl·lules i orgànuls sencers).

La pàgina no acaba aquí, el següent article parla de planetes que giren en sentit contrari a la rotació estel·lar... serà un altre tema a tractar.

Vull acabar amb una frase que m’ha agradat:
“Los resultados no previstos son, a menudo, los más valiosos”.